La Sentència 532/2026, de 9 d’abril, de la Sala Primera del Tribunal Suprem, ha consolidat la doctrina sobre la indemnització per clientela en els contractes d’agència, amb un impacte especial en el sector de la distribució i comercialització de productes i serveis.
En el cas examinat, el Tribunal Suprem estima el recurs de cassació interposat per un agent comercial contra el seu principal i el condemna al pagament íntegre de la indemnització per clientela calculada d’acord amb l’article 28 de la Llei 12/1992, de Contracte d’Agència (LCA), sense aplicar a aquesta indemnització les reduccions del 50 % acordades en primera instància i en apel·lació.
La resolució destaca tres idees clau:
Caràcter imperatiu de la LCA i de la indemnització per clientela.
El Tribunal Suprem reitera que els preceptes de la LCA tenen caràcter imperatiu (art. 3.1), d’acord amb una interpretació conforme amb l’article 17 de la Directiva 86/653/CEE. En conseqüència, la regulació de la indemnització per clientela de l’article 28 LCA no pot ser modificada en perjudici de l’agent ni per pacte contractual ni per decisió judicial.
Nul·litat de les clàusules que limiten anticipadament la indemnització.
La Sala declara nul·la, per aplicació de l’article 6.3 del Codi Civil, la clàusula contractual que permetia reduir la indemnització atenent factors com el prestigi de la marca, les campanyes de màrqueting o el lideratge de mercat del principal. El Tribunal afirma que qualsevol pacte previ a l’extinció del contracte que limiti el dret de l’agent a assolir la quantia màxima prevista a l’article 28.3 LCA és contrari a una norma imperativa i, per tant, nul de ple dret.
Prohibició de la moderació judicial del ‘quantum’ per criteris generals.
La sentència confirma que, una vegada acreditats els requisits de l’article 28.1 LCA (aportació de nova clientela o increment sensible de les operacions i avantatges substancials per a l’empresari), la indemnització s’ha de fixar en la mitjana anual de les remuneracions dels darrers cinc anys, sense que el jutge pugui aplicar reduccions percentuals basades en criteris generals com la volatilitat del mercat, la notorietat de la marca o la intensitat del màrqueting.
Amb aquesta decisió, el Tribunal Suprem reforça una línia jurisprudencial que ja havia estat afirmada en sentències anteriors i envia un missatge clar al mercat: la indemnització per clientela és un dret protegit de l’agent, sotmès a un règim imperatiu, i no pot ser objecte de pactes limitadors ni de moderació judicial al marge dels estrictes paràmetres legals.
