La Sentència del Tribunal Suprem 3472/2025, de 14 de juliol, ha resolt una controvèrsia habitual en l’àmbit tributari. L’Alt Tribunal determina que, per aplicar la reducció prevista a l’article 20.2.c) de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD) en la transmissió de participacions de societats dedicades a l’arrendament d’immobles, n’hi ha prou amb acreditar els requisits de l’article 27.2 de la Llei de l’IRPF.
Aquest precepte —l’article 20.2.c) LISD— permet una reducció del 95 % en la base imposable sobre el valor de les participacions de les empreses familiars o negocis professionals, amb l’objectiu de garantir la continuïtat de l’activitat. Per beneficiar-se’n, l’empresa ha de desenvolupar una activitat econòmica real; el transmissor o els seus familiars han d’exercir funcions de direcció percebent una retribució determinada i complir determinats percentatges de participació; a més, els hereus o donataris han de mantenir la titularitat durant un termini mínim.
En el cas de les societats d’arrendament d’immobles, la llei presumeix activitat econòmica si hi ha almenys un treballador amb contracte laboral a jornada completa, d’acord amb l’article 27.2 de la LIRPF.
Fins ara, s’interpretava que no n’hi havia prou amb acreditar la simple existència d’aquest treballador, sinó que calia demostrar una “suficiència de càrrega de treball” que justifiqués econòmicament la contractació. Aquesta exigència obligava a valorar el volum d’immobles gestionats o la rendibilitat de l’activitat, afegint-hi un component subjectiu difícil de provar.
El Tribunal Suprem descarta aquest criteri restrictiu i afirma que la llei no exigeix una justificació econòmica addicional, establint en cassació aquest criteri interpretatiu:
“QUART. Doctrina jurisprudencial que s’estableix.
La resposta a la qüestió d’interès cassacional, d’acord amb el que hem raonat, ha de ser que, per aplicar la reducció prevista a l’article 20.2.c) de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions, en relació amb l’activitat d’arrendament d’immobles, n’hi ha prou amb acreditar el compliment dels requisits previstos a l’article 27.2 de la Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, sense que calgui justificar la contractació de la persona empleada amb contracte laboral i a jornada completa des d’un punt de vista econòmic.”
En resum, el Tribunal Suprem aplica una interpretació estricta del text legal, que en la pràctica resulta favorable al contribuent, ja que rebutja afegir requisits no previstos i facilita l’accés a la reducció del 95 %.
