El 18 de febrer del 2026, el Tribunal Suprem va dictar una bateria de Sentències especialment rellevants per a totes aquelles persones físiques que estan valorant acollir-se al mecanisme de Segona Oportunitat.

Aquestes sentències aclareixen, per primera vegada i de manera detallada, quins deutes amb les Administracions públiques poden cancel·lar-se i quins no, així com defineix millor una de les causes establertes a la llei que impedien obtenir aquesta exoneració (la derivació de responsabilitat), aportant així estabilitat i seguretat jurídica en un
terreny que fins ara havia generat molta confusió.

Des de la reforma de la Llei 16/2022, la confusió i inseguretat jurídica de tots els agents del concurs de persona física (deutors, creditors, lletrats, etc) ha estat màxima, ja que depenent del Jutge Mercantil que veiés el teu cas, podia entendre que l’exoneració de crèdit públic es limitava a un màxim de 10.000 € només aplicables a AEAT i la TGSS, o que també s’ampliava tot tipus d’Administracions Públiques o, fins i tot, en els casos més extrems, que no es podia aplicar cap límit, i que tot era exonerable per no estar convenientment justificada la limitació per part del legislador, entenent que contravenia la directiva europea.

Doncs bé, el Tribunal Suprem conclou ara aquesta incertesa establint criteris clars a partir d’aquest moment.

En primer lloc, l’Alt Tribunal confirma que el sistema espanyol –que limita la quantitat de deute públic que pot perdonar-se –és compatible amb la normativa europea. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja havia indicat que cada país pot decidir quins deutes considera exonerables sempre que existeixin raons de pes, i el Suprem entén
que a Espanya aquestes raons existeixen: els ingressos públics sostenen serveis essencials com a sanitat, educació i pensions, i la seva protecció és una qüestió estructural.

Ara bé, el Tribunal ha introduït, o millor dit ha interpretat, dues qüestions de màxima rellevància:

1. Totes les Administracions Públiques –no sols l’Agència Tributària i la Seguretat Social com assenyala el literal de la norma– poden veure els seus crèdits afectats per l’exoneració, total o parcial segons la naturalesa. És a dir, ajuntaments, comunitats autònomes, diputacions i qualsevol ens públic hi estan inclosos.

2. Els anomenats crèdits públics subordinats —com recàrrecs per retard, interessos de demora o sancions— sí que es poden exonerar per complet, no computant en el límit màxim de 10.000 €.

Per tant, els deutes públics considerats ordinaris o privilegiats de qualsevol administració pública no poden ser objecte d’exoneració total, sinó que l’eventual exoneració estarà limitada a un màxim de 10.000 euros, segons els trams establerts per la llei.

Finalment, el Tribunal Suprem també ha aprofitat per establir un criteri obiter dicta (perquè no era objecte del recurs) respecte el deute que serà objecte d’exoneració. Així, veta les resolucions genèriques i exigeix ​​que es detalli pel sol·licitant de manera clara i completa quins deutes vol que se li exonerin. D’aquesta manera es volen evitar errors, omissions i posteriors litigis, ja que els jutges hauran d’especificar a la resolució final quins deutes queden exonerats i quins no.

És cert que aquesta precisió en el llistat pot suposar, tant per al deutor com per al creditor, una transparència més gran, que eviti confusions en procediments en marxa o fins i tot en reclamacions posteriors. Ara bé, no podem oblidar que de vegades trobem dificultats per obtenir informació de la quantia exacta del deute (tant per part del deutor com del creditor), així com que crèdits com els d’interessos i costes judicials de vegades no estan determinats, perquè estan pendents de liquidació final. Potser seria suficient la identificació dels crèdits, quant a números de préstec, concepte i altres, resultant objecte d’exoneració tot import que del mateix es reportés (ja fos principal o
accessori). Veurem l’aplicació que realitzen els Jutges Mercantils d’aquesta exigència acordada pel Tribunal Suprem.

Així mateix, com ja avançàvem anteriorment les sentències 259/2026, 261/2026, 262/2026 i 263/2026, de la mateixa data 18 de febrer, senten criteri clar i definit de què haver estat objecte (i no haver pagat) una derivació de responsabilitat en els últims anys no comporta de manera automàtica la pèrdua del dret a l’exoneració per part del deutor. Per a això, l’acord de derivació de responsabilitat haurà d’acreditar una conducta fraudulenta del deutor que sigui similar a una infracció molt greu, és a dir, que es tracti de conducta negligent o fraudulenta.

En definitiva, el Tribunal Suprem posa ordre, aporta claredat i defineix regles del joc més previsibles quant als crèdits objecte d’exoneració; sense perjudici que la Llei Concursal i la seva aplicació sempre està subjecta a constant evolució en els seus criteris.

L’àrea de dret concursal de Marroquín Advocats compta amb especialistes en reestructuracions i insolvències que et poden assessorar-te en relació al mecanisme de Segona Oportunitat.